a totes les que fa anys que ja m'ho dieu...

Sóc una fada

Creure en éssers fantàstics quan no fas un metre d'alçada és fàcil, fins i tot pot ser totalment natural crèixer i continuar-hi creient si tens la sort de ser-ne un.
Per això és més que un regal que la meva actual companya de pis i vida medeixi menys del que hauria de medir (què sabran... !!)
Fa un any més o menys, a l'Ateneu de Nou Barris veiem un espectacle de màgia. Tenim bona companyia: han vingut les cosines a ciutat. La Jana es remou nerviosa mentre el mag, bufant, aconsegueix bocabadar grans i petits.
"com ho fa?" pregunta la Jana, i la Henar, que inclús fa cara de "col.locada", es mira la cosina, li diu sense dubtar: "així" i bufa !!!

Com que va aprendre a parlar tan aviat i no callava vaig decidir posar-hi una solució creativa: li vaig ensenyar a inventar-se i explicar històries.
Pels que no ho sabeu, la manera de fer nèixer una fada és aquesta: cada cop que un nen s'inventa un conte neix una fada. (no us explicaré la manera de fer-les morir no fos cas que no fossiu bona gent...)
Gairebé cada dia hi jugàvem a fer nèixer fades. Són els seus éssers fantàstics preferits. Tothom sap de la meva pròpia afició a elles i en tenim contes, llibres, dibuixos, làmines... de tot sobre les fades!! Li amplio horitzons i li explico mil i una històries de minairons, dones d'aigua, encantades però sobretot bruixes. Però no bruixes dolentes ("metzineres") sino bruixes bones ("remeieres").
Li explico històries reals familiars com que al seu avi, de petit, el van curar destralant un roure per fer-hi passar nou vegades la criatura per l'arbre partit i guarint nen i arbre amb el mateix emplast. Van quedar lligats a la mateixa sort i clar, si us ho explico és que va funcionar.
La intento implicar a conèixer les herbes que uso per curar o previndre "pupa" i ensenyar-li com ho faig, dient-li que així ho fan les bruixes, i parlem d'herbes, flors i arrels.
Per ella sóc una fada, ho diu sempre. Jo li dic que no, que sóc una bruixa, una remeiera. I que d'això se'n neix: li dic que la meva besàvia materna era remeiera allà a l'Empordà i per tant, ella també podria ser una bruixeta.
Però ella no en vol saber res de bruixes: que la mama és una fada !!
Jugant a matar-nos a pessigolles em remena per l'esquena i jo, que sóc tota ossos la faig feliç: "mama, mama, t'estan sortint les ales !!" perque ens portem tal discussió que si bruixa que si fada que ara ja es tracta de buscar proves... la meva piga del nas és una verruga de bruixa, no puc ser fada perque no tinc ales, sóc bruixa perque curo amb herbes, però clar, si ella aconseguís que jo tingués ales...
Després de discutir-ho molt arribem a la conclusió de que ser una bruixa bona o una fada sense ales és gairebé el mateix. Per tant és igual que jo digui que sóc una bruixa o una fada....
I jo, que sempre he pensat que el que ella no volia era ser filla de bruixa perque implica que ho pots heretar, li pregunto:
"vale, Henar, sóc una fada. I si tu ets ma filla, llavors tu ets........"
i la capullita va i contesta:
"jo sóc una princesa !!!!!"