dix

El reencuentro entre la avanzadilla (o sus supervivientes) y la supercomandanta Rake es más que inminente...
... y para celebrarlo...

SE CONVOCA a toda la población civil para el viernes 2 de marzo... pongamos tarde... digamos que pa CENAR !!!!!

Se ruega confirmar y, sobretodo, PASALO

Decirselo a las personas que te apeteciera que viniera es TU dulce RESPONSABILIDAD

PD: la cena será amenizada, queramos o no, con historias de los disidentes carnavaleros gallegos....

Avanzadilla, en comisión de fiestas.

Supercomandanta:
Yo no puedo vivir así...
Esta madrugada, a las 09:30 AM al ir a tomar posición a mi pequeño ( y siempre suyo ) califato me ha sido requerida la tarjeta identificativa...
"pues no ves que la puerta se ha abierto? pues será que tengo autorización..."
echémosles la culpa a los estrógenos... Mis ciclos irregulares y su menopausia nos hacen ser como somos: IRRESISTIBLES ( que no nos resisten, vamos! )
Pues ná, que tenemos segureta, joven y guapo.
Después la caterva ésta con la que me he visto acompañada... que sí, que el bareto de ayer estaba bien, pero... obliga eso a repetir?
y claro, encima, aguanta comentarios sobre mi carácter de los insubordinados éstos...
Y digo yo señora, en mi contrato está estipulado tener que soportarlos? a mi no me pagan prou... ya te digo.
Por contra, señora, las visitas animan mi existencia... ayer fue superpapi Santi, que con sus carcajadas logró llenar todos los espacios dejados por los grandes ausentes ( usted la primera, cómo no! ) y hoy waka y nacho, que empieza en Hebrón y van de compis. Feliços tots.
Cualquier día, señora, oiremos un trobador y debajo de este magnífico ventanal estará mi Markitos cantándonos la historia de un pequeño grupo que en la distancia permaneció unido sólo por AMOR.
Y por eso aquí seguimos. Y aquí estamos. Ellos, abobaos. Yo, cabreada. Perdón, con mis estrógenos alterados...
pero porque la quiero, seguiré.

PD: si me añora mucho, mi señora, puede llamar al número de aquí, cuando las líneas están ocupadas salta una locución con mi voz diciendo vete a saber qué ( era en otra lengua y otro "lenguaje"... yo no diría eso de normal ) ... Se ve que no había otro más tonta, es lo que tiene estar solos aquí...

PPD: ayer tuve fiebre, ahora noto cómo vuelve... mañana quizá no ocupe mi plaza, señora, pero os SOÑARE.

Veiem colorins des de les finestres...
... i arbres (plataners, xiprers i un que no sé què és...)
Diu el Manu que els matins aquí són més curts, jo no diria tant, però tenen més llum.
Només per la llum, els colors i els arbres sé que estarem bé. Però ademés hi ha la terrassa de dalt... des d'allí es veuen les teulades de l'hospital... és preciós... Cada pabelló crida mudament la seva història portant-nos diferents records i fan que les converses es tornin intimistes.
Les incursions per la central em recorden al Luís portant-me pels baixos fons d'Estel... per sort vaig amb els meus dos valents, i faig veure que no em fan por les portes mig obertes que delaten foscors infinites...
La novetat de les excursions exteriors és divertida i ens anem nodrint els uns als altres... el Manu veu l'estanc, jo la bomboneria... ben bé com a la vida, cadascú hi veu el que vol... diuen que ens han trobat un lidl... i és que les passejades exteriors i per internet s'han convertit en un treball d'equip per trobar-ho tot...
No podríeu venir sense encarregats? Hi ha tan bon rotllo aquí ara...
La sala de descans i la xurreria que em trobat ens ha temptat a probar d'altres maneres d'esmorzar... mmmmmmmmmmmmm
També he de reconèixer que amb el Luís ja em dit de fer una barbacoa a dalt... clar que em trobat un cable conectat a la porta de la terrassa que ens fa pensar que potser vigilaran l'accés... també hi ha una coseta que quan pugen l'últim tram d'escala parpadeja... però digo yo... els alicates no són per això?
Mex, hi vinc contenta, veus com sí sóc bipolar?
Us anyoraré molt als que marxeu en altres direccions i a tu, Mex, que com bona capitana, no abandonaràs el vaixell fins al final... però mentre les teulades siguin de colorins serà una dolça melangia...
Us diria com a mi em deien de petita, que mentre veiem la mateixa lluna no cal enyorar ningú... però no em quedo pas tan tard com per veure la lluna...
Sempre ens quedaran els sopars i els concerts del Markillos !!!!
Bisitos, bisitos i bisitos...

Supercomandanta Raquel:

Se presenta y saluda "la avanzadilla" (no que yo sea lista... los que nos fuimos antes...). Llegamos al campamento el dia y hora señalados para "colonizar" el lugar. Y digo yo, supercomandanta, no deberíamos libertar en vez de colonizar?
La avanzadilla resiste... y sobrevive
El campamento no está en muy buen estado, donde hemos habilitado nuestra estancia sí, pero si nos apartamos 35 metros... escalofriante. Se huelen todavía las últimas batallas.
La avanzadilla resiste... y sobrevive
Las primeras incursiones por el edificio han sido fructíferas... varias zonas donde soltar napalm... y una azotea donde otear toda la zona y controlar la población civil... o descontrolarnos nosotros...
La avanzadilla resiste... y sobrevive
Su mayor objetivo está más que cumplido, señora, porque sus deseos son órdenes y nosotros pa eso estamos. pues eso, que ya tenemos bien localizado bareto con orujo
La avanzadilla resiste... y sobrevive
El soldado Ferran confiesa abiertamente echarla de menos... supercomandanta... nos estamos amariconando...

ja sé que no creieu en los reixos....
ai, poca fe...........
avui han arribat los reixos a sant pau... de veritat, que síiiiiiiiiiiii
TENIM CAMILLA !!!!!
que sí, que sí, que ha vingut el transportista, el robirosa ha firmat la entrega i han deixat la camilla en una saleta al costat del repar...............
aneu fent cuaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
qui porta l'oli per massatgessssssssssss ????????????????
jo en vaig comprar un l'altre dia, clar que era en una reunió de tapersex....
voluntaris ?????????????????????

Isis. Mare Natura. Mare Nutrícia. Mare Terra. Són diferents noms per una mateixa Deesa, la Deesa antiga, la original.

Representava la Vida, la Feminitat, la Fertilitat, la
Sensualitat, és donadora de béns i qui es cuidava de tots amb amor i
tendresa. Les troballes antigues ens demostren que es representava nua,
mostrant perfectament les seves valuoses corbes i amb uns pits
voluminosos.

Arribà el Cristianisme, amb un Déu masculí, però no va
poder esborrar d’una bufada el que ja era present. Simplement ho anaven
enmascarant. Van haver de respectar d’alguna manera aquella divinitat
femenina.

Van vestir Isis. I al vestir-la, la van despullar de tot
símbol de Fertilitat i Sensualitat, convertint-la senzillament en
amorosa mare, donadora de béns, caritativa… però casta i pura. Verge li
diuen ara. Les seves corbes, els seus esplendorosos pits van quedar
ocults sota teles fines i mantons que embolcallaven el fill i el món
sencer.

La Verge continua, però, representant l’amorosa abraçada de la mare, plena de tendresa i protecció.

Les úniques Verges que van poder escapar de tanta castetat
i mostrar sensualíssims pits turgents sense ofendre ningú van ser les
anomenades "Mare de Déu de la llet". Verges amb fills lactants. Amb la
meravellosa excusa d’alimentar el seu fill mostraven sense pudor els
seus atributs.

En aquestes imatges o pintures, Maria és una mica més a prop d’ Isis.

De fet, si a la representació de la Verge que embolcalla
amb el seu mantó li treiem la figura del nadó… qui tenim? Maria o Isis?

... els escaladors parlen de superació, de la ment contra el cos, de la
pau
que senten quan arriben a la reunió, d'esforç físic i equilibri
mental...

jo sóc més visceral,

jo veig l'escalada com una lluita cos a cos, carn contra pedra, suor i
habilitat.

una conquesta, una obsessió, una lluita acalorada per una millor
situació...

ahir vaig acompanyar uns companys a escalar...

... feia tants anys...

què se n'ha fet d'aquells nois de cossos d'insomni canviant-se al
costat
del cotxe com si d'un strip-tease "casero" però saborós es tractés?

què se n'ha fet de la vestimenta de colors vius, llampants, un pèl
fashion
diríem avui, que vestien la paret de primavera?

què se n'ha fet de les malles ajustades i sensuals que delataven natges
rodones i endurides dignes d'un bon esglai?

encara queden però, els torsos despullats, aquells deltoides tan ben
dibuixats que si te'ls mires força estona et fan embermellir al
adonar-te
dels teus pensaments...

encara queden aquelles "posses" provocadores, aquella suor incipient,
aquella angoixa, aquell desig...

encara queden, i per això, jo encara a m'es d'un li passaria la
ressenya
del meu "monte de Venus" per si ho volen intentar...

a totes les que fa anys que ja m'ho dieu...

Sóc una fada

Creure en éssers fantàstics quan no fas un metre d'alçada és fàcil, fins i tot pot ser totalment natural crèixer i continuar-hi creient si tens la sort de ser-ne un.
Per això és més que un regal que la meva actual companya de pis i vida medeixi menys del que hauria de medir (què sabran... !!)
Fa un any més o menys, a l'Ateneu de Nou Barris veiem un espectacle de màgia. Tenim bona companyia: han vingut les cosines a ciutat. La Jana es remou nerviosa mentre el mag, bufant, aconsegueix bocabadar grans i petits.
"com ho fa?" pregunta la Jana, i la Henar, que inclús fa cara de "col.locada", es mira la cosina, li diu sense dubtar: "així" i bufa !!!

Com que va aprendre a parlar tan aviat i no callava vaig decidir posar-hi una solució creativa: li vaig ensenyar a inventar-se i explicar històries.
Pels que no ho sabeu, la manera de fer nèixer una fada és aquesta: cada cop que un nen s'inventa un conte neix una fada. (no us explicaré la manera de fer-les morir no fos cas que no fossiu bona gent...)
Gairebé cada dia hi jugàvem a fer nèixer fades. Són els seus éssers fantàstics preferits. Tothom sap de la meva pròpia afició a elles i en tenim contes, llibres, dibuixos, làmines... de tot sobre les fades!! Li amplio horitzons i li explico mil i una històries de minairons, dones d'aigua, encantades però sobretot bruixes. Però no bruixes dolentes ("metzineres") sino bruixes bones ("remeieres").
Li explico històries reals familiars com que al seu avi, de petit, el van curar destralant un roure per fer-hi passar nou vegades la criatura per l'arbre partit i guarint nen i arbre amb el mateix emplast. Van quedar lligats a la mateixa sort i clar, si us ho explico és que va funcionar.
La intento implicar a conèixer les herbes que uso per curar o previndre "pupa" i ensenyar-li com ho faig, dient-li que així ho fan les bruixes, i parlem d'herbes, flors i arrels.
Per ella sóc una fada, ho diu sempre. Jo li dic que no, que sóc una bruixa, una remeiera. I que d'això se'n neix: li dic que la meva besàvia materna era remeiera allà a l'Empordà i per tant, ella també podria ser una bruixeta.
Però ella no en vol saber res de bruixes: que la mama és una fada !!
Jugant a matar-nos a pessigolles em remena per l'esquena i jo, que sóc tota ossos la faig feliç: "mama, mama, t'estan sortint les ales !!" perque ens portem tal discussió que si bruixa que si fada que ara ja es tracta de buscar proves... la meva piga del nas és una verruga de bruixa, no puc ser fada perque no tinc ales, sóc bruixa perque curo amb herbes, però clar, si ella aconseguís que jo tingués ales...
Després de discutir-ho molt arribem a la conclusió de que ser una bruixa bona o una fada sense ales és gairebé el mateix. Per tant és igual que jo digui que sóc una bruixa o una fada....
I jo, que sempre he pensat que el que ella no volia era ser filla de bruixa perque implica que ho pots heretar, li pregunto:
"vale, Henar, sóc una fada. I si tu ets ma filla, llavors tu ets........"
i la capullita va i contesta:
"jo sóc una princesa !!!!!"